Parlar de l’idioma a Catalunya sempre és un assumpte complicat en haver-se convertit en un assumpte místic. El català, per a alguns, no és tan sols un idioma, és una religió, és l’ànima central que permet separar col·lectius, és l’element diferencial, és la variable segmentadora i, per tant, segregadora.

Fins i tot el conseller González – Cambray ho porta al terreny del sentimentalisme woke en demanar que estimem en català. El totalitarisme més orwel·lià ja s’ha instal·lat completament al nostre dia a dia. Aviat veurem drons vigilant als patis dels col·legis en quin idioma juguen els nostres nens i nenes i poder aplicar correctius, al millor estil maoista, enviant als digressors a camps de reeducació, lògica evolució de l’actual coordinador lingüístic.

Els idiomes són eines de comunicació i han de servir a aquest objectiu, usar-les en altres menesters és prostituir la seva finalitat última que és que la gent s’entengui.

A Catalunya sempre s’ha justificat, sobretot des de l’àmbit socialista, que la immersió servia com a ascensor social. Que amb l’aprenentatge del català es podien aconseguir llocs de treball, en principi, només accessibles als catalanoparlants. Això en si mateix és absolutament injustificable i vindria a demostrar que s’accepta i es normalitza una segregació econòmica basada en l’origen de les persones. El català pot ser un mèrit a tenir en compte en determinats llocs de treball, però mai un impediment per a poder treballar, és inconstitucional.

Els espanyols, tots nosaltres, som lliures i iguals i hem de tenir els mateixos drets en tota Espanya. No pot ser que en una determinada regió es conculquin els nostres drets fonamentals, perquè és inconstitucional.

Que el govern d’Espanya, el del PSOE-PSC, faci desistiment de la seva obligació de vetllar pel respecte de la legalitat vigent per motius electoralistes i sigui col·laborador necessari de l’actual situació, només reflecteix el preu que hem pagat els espanyols nascuts a Catalunya, tan catalans i espanyols com la resta.

Nosaltres hem estat la moneda de canvi de l’oasi català, d’aquesta governabilitat corrupta, de mirar a un altre costat, dels regnes de taifes, de la impunitat exemplificada com ningú en Pujol, des del cas Banca Catalana fins a aquest perdó implícit del qual gaudeix a la seva casa malgrat reconèixer delictes fiscals greus i d’aquesta prolongació actual que és, presumptament, Borrás.

La manifestació del pròxim dia 18 de setembre convocada per Escuela de Todos ha de servir, com va servir la manifestació del 8 d’octubre de 2017, per a mostrar i demostrar, llis i ras, amb claredat meridiana, que el que es va demanar en aquells dies “Recuperar el seny” sigui també el que necessitem ara: que el que és normal a nivell de carrer, la convivència de les dues llengües, ho sigui també en l’àmbit educatiu i institucional, perquè aquest és el nostre dret.

 

Martí Pachamé (@PachameB) és coordinador de l’agrupació de Ciutadans (Cs) a Sant Cugat