Aquest mes passat van complir 14 anys quan, des de la comoditat d’un treballador per compte aliena amb les meves vacances pagades i baixa per malaltia, em vaig llençar a l’aventura de l’emprenedoria i a les vicissituds de la vida salvatge dels autònoms. 

Des de llavors, és cert, he guanyat una salut de ferro que caracteritza aquest sector de treballadors, a prova de qualsevol pandèmia que es presenti.

Prova d’això és que, en plena pandèmia i tancat al meu despatx, el govern central no sols no va deixar de cobrar-me la cotització mensual (més de 360 € en el meu cas) sinó que, de tornada de les vacances i amb el dubte de com s’anava a reprendre l’economia, va pujar la cotització un 1%; pocs mesos després, ja el 2021, vistos els grans avanços econòmics obtinguts pel govern social-comunista, se’ls va ocórrer pujar de nou la quota. I jo, sense haver pogut facturar davant el tancament progressiu d’empreses, acomiadaments i pèrdua de clients. 

A mi i als 3,2 milions d’autònoms que, cada dia, barallem per seguir flotant, sense poder-nos posar malalts ni gaudir de cap prestació per desocupació o vacances pagades.

Ara, les ments brillants, sense hores de cotització fora de l’administració pública i amb l’experiència laboral d’un enciam, es plantegen que els autònoms siguem qui reflotem la seva nefasta política econòmica amb una pujada escalonada de les cotitzacions que penalitzaran, com sempre, als autònoms amb petits ingressos (la majoria). 

Això i posar peatges a les autovies, la nostra segona casa: una gran idea per a millorar els intercanvis comercials.

Les obligacions amb embut però els drets per a quan?

Aldo Ciprian (@a_ciprian) es Portavoz del Grupo Municipal de Cs en Sant Cugat