Jean Cocteu deia que un got mig buit de vi és també un got mig ple, però una mentida a mitges de cap forma és una mitja veritat. Podria acabar aquí aquest article dient que sens dubte aquesta és la millor frase que he escoltat per definir el que han estat les eleccions més tergiversades dels últims temps.
Aquestes dates són propícies per fer balanços, presentar comptes de resultats, pèrdues i guanys i alhora també ho són per valorar un dels cursos polítics més moguts dels últims temps, amb la culminació d’unes eleccions, que si per alguna cosa ha servit ha estat per veure que el que diuen els mitjans de l’aparell nacionalista i la realitat fàctica està tan lluny com ho està una mitja mentida de ser una veritat.
M’explico. Nit del 21-D, un calfred em recorre l’esquena. No sé si és un bon senyal o significa el contrari. Ciutadans, el partit que he defensat des dels meus tendres 13 anys, amb tres escons en aquella època i objecte de burles i amenaces d’una desaparició imminent en ser acusats de no representar ningú de la societat catalana, acaba de guanyar les eleccions. En vots i escons. Aquell partit de ‘fatxes sense estudis’, ‘catalans de segona’ i ‘botiflers i espanyols’ acaba de guanyar les eleccions catalanes, insisteixo. No ha estat Puigdemont, no ha estat Oriol Junqueras, no ha estat Artur Mas ni Anna Gabriel. Ha estat Inés Arrimadas, natural de Jerez, la primera candidata a desbancar brutalment els partits de l’establishment nacionalista català del 3% per primer cop en la història de la Catalunya moderna.
Però és clar, la maquinària independentista funciona a tota màquina i aquesta sensació d’haver sortit de la caverna i haver vist que la realitat no és tal com la veiem a les ombres emeses per TV3 (Plató i el mite de la caverna) havia de ser ràpidament aturada per tots els mitjans possibles. En perill que la ficció de la Catalunya independentista, homogènia i que lluita contra ‘l’opressió’ desaparegués d’una ventada i deixés veure que els fonaments d’aquesta casa no eren els de pedra del tercer porquet, sinó que en realitat era poc més que una escenificació de palla que engabiava una vertadera i diferent realitat.
És per això que van trigar ben poc els tertulians de l’aparell en intentar canviar el discurs per aquell altre que resava ‘L’independentisme torna a guanyar’.
Però estem segurs que va ‘tornar a guanyar’? O és tot una continuació de la post-veritat nacionalista en la qual fa anys estem instal·lats? La primera afirmació ja no pot ser vàlida, perquè no es pot ‘tornar a guanyar’ una cosa que prèviament no s’ha guanyat. Recordem que a aquelles eleccions de 2015 que es van presentar com un plebiscit l’independentisme no va arribar al 50% dels vots. Però és que aquest cop encara ha obtingut un percentatge menor de vots.
A més, ‘aquesta victòria’ ha estat abonada amb un increïble escenari que ni en els somnis més humits del nacionalisme es podrien haver imaginat. Un escenari que tenia tot a favor per poder construir un relat victimista que ajudés a ‘assaltar els cels’. El ‘govern legítim a l’exili’, els ficticis ‘presos polítics’, ‘la increïble brutalitat policial sense cor de l’Estat espanyol’ i les llàgrimes de Marta Rovira, amb un toc de 30 anys de control de les escoles i dels mitjans públics, havia de ser una victòria digna amb Puigdemont sent coronat ‘salvador de la República’ i amb una estàtua a cada plaça.
Cal recordar que tot això en unes eleccions que, segons els independentistes, eren il·legítimes, però que no van dubtar al cap de pocs dies de presentar-s’hi. Es devien creure molt allò d’’hola república’ i que aquesta ja estava en vigor. Per no fer esment a l’escena de correcamins que va dur a terme Carles Puigdemont, en la qual potser fins i tot va superar en velocitat el famós personatge.
En definitiva, l’any que ens deixa enrere passarà a la historia com l’any en el qual la majoria dels catalans es van alçar contra aquell nacionalisme que durant dècades havia treballat per mantenir-nos callats, sotmesos i servils. L’any en el qual l’independentisme va voler fer real la frase de Churchill on deia que la política era més perillosa que la guerra, perquè a la guerra només es moria un cop, i ells ja han mort dos cops. I l’any 2017 també serà recordat com aquell en el qual milions de catalans van sortir al carrer per defensar Catalunya, per defensar Espanya i per defensar Europa. I per tot això hem de reivindicar el relat real i no acceptar la mentida. Aquest 2017 hem guanyat i a partir d’ara no tornarem a perdre. L’esperança avui ja és real.
Andy Fernández és membre de l’agrupació de Joves de Ciutadans Sant Cugat
