Últimament no puc evitar sentir com si visqués en una terra on el meu dia a dia està constantment avassallat per una constant agitació propagandística (“agitprop” en termes soviètics, creadors del concepte) que no té altra intenció que no fer decaure la mobilització, la histèria col·lectiva i la indignació (fundada o no, això és el de menys) de part de la societat.M’explico, el passat 5 de gener, a la plaça de Barcelona de la nostra vila, un home estava traient llacets grocs. Quan al cap de poc de ser-hi allà, se li van apropar dos homes els quals van propinar-li cops de puny i puntades de peu.
Suposo que els defensors que la col·locació d’aquests plàstics (mostra d’aquest agitprop nacionalista) és inherent al dret fonamental de la llibertat d’expressió no podran negar que de la mateixa manera i amb la mateixa lògica argumental, treure’ls també constitueix part d’aquest dret a la llibertat d’expressió.
Situacions com aquesta, demostren un cop més que aquella “revolució dels somriures“, “democràtica” i “pacífica” només ho era si comparties la ideologia que professava aquesta religió denominada nacionalisme. Per contra, si no ho fas, qualsevol acció que facis, encara que rèplica d’una actuació independentista en sentit contrari i amb la mateixa fonamentació material, serà vista ara, com un atac contra el país, la democràcia i la llibertat.
Tota una demostració de com el catalanitzat departament per l’Agitació i Propaganda del Comitè Central Bolxevic és avui en dia a ple rendiment a la nostra realitat.
Schopenhauer va definir perfectament aquest biaix quan va dir que predicar moral era cosa fàcil, molt més fàcil que ajustar la vida a la moral que es predica. Una llàstima tot plegat.
Andy Fernández és membre de l’agrupació de Joves de Ciutadans Sant Cugat
