Recentment, Jordi Évole, periodista que no és sant de la meva devoció, va escriure un article anomenat “Quan convius amb l’horror” sobre la tragèdia de la guerra, la violència constant, els nens armats i les fractures familiars. D’aquell article la conclusió més ferma que l’autor n’extreia no era una acció positiva sobre quelcom que s’havia de fer, sinó una acurada sensació que en el més profund del seu ésser naixia, d’una manera pura i sense modelar ideològicament, sobre el que sobretot no volia viure mai. No desitjava tornar a haver de sentir en la seva terra ni en cap lloc del món aquell horror i enemistat entre persones de conseqüències incalculables.
Salvant les distàncies armamentístiques, s’ha de dir fortament que la nostra societat a Catalunya, viu una època terrible. Malgrat TV3 digui el contrari, qualsevol persona ho està patint a la seva pell. Des de la meva experiència personal, i com he explicat en altres articles, mai ha estat fàcil créixer a les escoles catalanes (santcugatenques en el meu cas l’Angeleta Ferrer ) pensant d’una manera diferent de com pensa la majoria, havent d’aguantar insults o retrets constants per part de companys que es senten legitimats per la comoditat del pensament únic, i alhora de la possessió de l’única veritat universal i inalterable que crea el sentiment de pertinença a un col·lectiu.
Però si bé la lluita constant contra la majoria ha estat una de les sensacions més tristes de la meva joventut, no és menys cert que en els últims mesos la desolació de la ruptura entre amistats i famílies és un fet que s’ha estès a tots els nivells i que ningú pot negar avui dia. Amistats que creies inalterables s’esborren com si mai haguessin existit i famílies resten en silenci durant tots els dinars familiars de diumenge.
Com el nostre periodista deia, no hi ha causes que legitimin una ruptura d’una societat d’aquesta envergadura i qualsevol idea política i accions, en aquest cas totes aquelles que dia sí i dia també són dutes a terme pel govern català, són les responsables del mal que li estan injectant a la seva societat. Jo també tinc clar el que no vull, i és viure en una terra així.
Andy Fernández és membre de l’agrupació de Joves de Ciutadans Sant Cugat
