Després de 40 anys hem arribat a una plena democràcia a l’altura de qualsevol de les grans societats del nostre entorn i reconeguda per qualsevol nació avançada com un estat ple de dret. Per arribar fins aquí, els ciutadans hem hagut de passar per un llarg camí on hem après el veritable valor i cost d’una societat lliure on es respecta obertament el que es creu, s’expressa, la tendència política i les preferències sexuals.
Segons la revista britànica The Economist, que anualment analitza els diferents estats democràtics del món, en el seu informe Democracy Index del 2016 Espanya està situada en la posició 17 dels gairebé 200 països de tot el món pel que fa a qualitat democràtica. Aquesta posició la situa per sobre de nacions amb una major tradició històrica com França, Itàlia, Estats Units i únicament, a una posició del Regne Unit.
Actualment a Espanya tenim un estat autonòmic, on cada comunitat disposa d’un sistema flexible de govern en el marc d’un Estatut i la Constitució. Els dos textos han estat ratificats pels ciutadans de cada comunitat.
Fins aquí hauríem d’estar tots d’acord. Però, què passa si un ciutadà se salta les lleis i aplica la seva pròpia voluntat en la interpretació de la suposada voluntat del poble?
Què passa si un equip de vòlei li dóna quatre tocs a la pilota abans de tornar-lo o si un jugador de futbol agafa la pilota amb les mans per introduir-la en la porteria contrària «perquè és la voluntat dels aficionats»? Tots sabem que només els que van perdent són els que intenten canviar les regles a mig partit.
No, no ens equivoquem. Qualsevol sistema democràtic consta d’unes lleis. Hi ha lleis en països no democràtics, però mai democràcies sense el respecte a la llei.
Aldo Ciprian (@a_ciprian) és Portaveu del Grup Municipal de Cs a Sant Cugat
