Feia temps que no sentia una repulsa, un sentiment d’invasió i una humiliació cap a tots els que hi érem a la UAB com la que vaig sentir fa 5 dies amb la presència d’una carpa de Societat Civil Catalana. Idees pertanyents a altres èpoques ressorgien com rebrota un tumor maligne, que s’estén silenciosament fins que és massa tard. Com aquella rosa que de cop i volta es queda sense aigua, evocant el que podia haver estat i el que ara una realitat maligna ha esdevingut i transformat.
Es preguntarà el lector, com jo mateix ho faig sovint, si certes idees haurien de ser lícites, si el pensament humà i la llibertat d’expressió i d’ideals tenen algun límit en el qual seria just, moral i fins i tot necessari restringir-ho. La resposta és rotundament negativa. Podríem al·legar qüestions filosòfiques i morals pel que fa a la llibertat de pensament (que no d’actes) que farien entendre perquè qualsevol idea ha de poder ser expressada. Fins i tot podríem al·legar eminents figures del Dret Filosòfic o de Teòrics del Dret respecte a aquests fets. Tampoc caldria anar-nos tan lluny, la mateixa «Carta Magna» esmenta amb una claredat extrema el dret fonamental de la llibertat d’expressió, avalat per una ferma jurisprudència del Tribunal Constitucional que el defensa pràcticament en tot el seu àmbit sempre amb els límits dels actes fàctics.
No, no és cap d’aquestes raons la que ens ha de fer arribar a la conclusió de la benevolència de permetre aquest dret fins a gairebé qualsevol límit, la vertadera raó per la qual no podem negar-nos-hi és pel simple fet que ens fa diferents d’ells. Ens fa millors que ells, mai podran ni tan sols tocar-nos, perquè entenem el concepte de respecte en el més profund del seu significat, i no hem de tenir por de dir-ho. Aquells que amb les seves idees pretenen fer callar les altres, aquells que utilitzen la força per defensar arguments o cridar consignes autoritàries o aquells que com si sota d’una barrera invisible, sota d’un àmbit i en una posició en el qual creuen que són intocables s’atreveixen a perpetrar semblants atrocitats sí que hauríem de poder dir alt i clar que se’n vagin. Però no, no ho farem, perquè defensarem fins a l’últim alè la llibertat. Aquella llibertat real de la qual Voltaire parlava quan deia que fins i tot estant en desacord amb l’altre, defensaria fins a la mort el seu dret a poder dir-ho.
Suposo que el lector, arribats a aquest punt, s’ha pogut cerciorar que no són els voluntaris de Societat Civil Catalana aquells que reprimien les idees dels estudiants que amb pancartes, amb les cares tapades i amb consignes com «Fora feixistes de la universitat» els rodejaven i alhora fins i tot els van atacar físicament trencant el cordó de seguretat fins a destruir per complet la carpa on estaven instal·lats; no sent ni la primera ni l’única vegada que fets semblants succeeixen a la UAB. Demostrant d’una manera fatídica però alhora clara i sobretot terriblement trista com la llibertat d’expressió és una llibertat reprimida en aquest ambient, usurpada per aquells que ells mateixos s’autodenominen antifeixistes i en poder d’una suposada veritat imperant i única de la qual Orwell al seu llibre 1984 estaria molt orgullós.
Conscients però sobretot agraïts al destí hem de ser de l’època en la qual ens ha tocat viure, on creixen i ressonen en la seva màxima expressió llibertats individuals i col·lectives, alhora i amb la mateixa força, hem d’entendre que mai però mai hem de tolerar com a ciutadans, tinguem els ideals que tinguem, l’opressió al contrari i encara menys l’intent de supressió de les seves idees, perquè si no acabarem donant-li la raó a Winston Churchill, i els feixistes del futur, es diran així mateixos antifeixistes.
Andy Fernández és membre de l’agrupació de Joves de Ciutadans Sant Cugat
