Consciència ciutadana. Al final tot gira al voltant d’això. Hi ha una frase de Thomas Macaulay que resa “Els polítics tímids i interessats es preocupen molt més de la seguretat dels seus llocs que de la seguretat del seu país.” Sens dubte la voluntat de veto als mers entrenaments físics de l’exèrcit a Collserola és un nítid reflex d’aquest interès.
No és un capritx que digui això, sinó la constatació d’una maniobra, ara sí, però de caire polític amb la qual es pretén enervar l’opinió pública per treure rèdit polític, sense una altra fi que el de mantenir i augmentar la tensió contra l’enemic de sempre, fins i tot a costa de situacions tan banals com el passeig d’entrenament rutinari de les forces de seguretat per Collserola.
Poca gent més pacifista que jo trobarà el lector. Lliberal convençut i defensor de la igualtat natural de les persones. Però pacifisme no significa ingenuïtat, la necessitat d’un exèrcit no és un caprici d’un Estat, és una realitat d’inexcusable evasió en els nostres dies. Tots volem d’una seguretat efectiva en els moments compromesos, alhora tots desitgem que ens socorrin d’una allau a 3000 metres en els Pirineus u obtenir una ràpida resposta en un suposat atac terrorista. Al seu torn resulta que després som incapaços d’acceptar passejos rutinaris de mer exercici realitzats per homes i dones que componen aquestes forces armades. Potser és hora de començar a acceptar les responsabilitats que també tenim com a conciutadans.
Es podrien al·legar fins i tot qüestions legals, com la sentència del Tribunal Suprem 4756/2012 en la qual es declara que la defensa nacional és un àmbit de competència estatal, reflectit clarament a l’article 149.1.4 de la Constitució. Podríem fins i tot esmentar la sentència del Tribunal Constitucional de 21 de Juliol 428/1989 en la qual es ressalta, que si bé és cert que les Comunitats Autònomes tenen competència per declarar espais protegits des d’una perspectiva mediambiental, en cap cas ho poden fer quan aquesta menystingui i envaeixi la competència estatal per declarar una zona d’interès per la defensa nacional. Però totes aquestes raons no farien altra cosa que fer més patent com setmana rere setmana, ple rere ple, el nostre govern municipal dedica el seu temps i els seus esforços en allò que ni té rellevància pràctica per la vida dels santcugatencs ni alhora té capacitat tan sols de poder regular.
Com a ciutadans del segle XXI i tot el que allò comporta, hem de començar per acceptar que l’exèrcit i les forces armades estan per ajudar-nos i alhora per protegir-nos, no per molestar-nos o fer-nos la vida més difícil. Hem de superar aquella barrera infantil en la qual qualsevol excusa serveix per atacar tot allò que sembla “espanyol”. No hem de permetre que el nacionalisme imposat en els darrers temps jugui amb temes tan importants com és la seguretat de tots. No censurem activitats totalment innòcues i normals a qualsevol país occidental, per respecte a uns professionals que treballen per nosaltres i per respecte a la seguretat de tots i cadascun dels ciutadans.
Lluitem això sí, per aconseguir una racionalitat lliure de prejudicis i una consciència madura, realista i determinada de la ciutadania. És molt el que ens juguem.
Andy Fernández és membre de l’agrupació de Joves de Ciutadans Sant Cugat
