Parlem de civisme

Tenim considerada la nostra ciutat com a exemplar: jardins, parcs, arbres, espais verds, muntanya, etc. Però a vegades no sabem aprofitar ben bé aquests espais.

De petit sempre m’havien dit que el carrer és la casa de tots i que el que no faig a casa no ho he de fer al carrer. A què es referien els meus pares? Doncs que si he estripat un paper no el llençaré a terra, sinó que m’acostaré fins a la paperera i el llençaré allà per tal de no embrutar. Això és el que hauríem de fer tots al carrer. Si vull menjar-me un xiclet quan vaig caminant pel carrer, el paperet el llençaré a una paperera i quan m’hagi cansat de mastegar aquell xiclet no l’escopiré al terra, sinó que també el llençaré a una paperera de les que tenim pel carrers de la nostra ciutat. Si tinc un bolígraf a la mà o un retolador, no guixaré les parets de casa, com tampoc escriure absolutament res als murs de Sant Cugat.

Aquí volia arribar jo. L’expressió “quan ens tapen la boca, les parets parlen” no serveix en una ciutat on es procura escoltar a la gent, on tenim l’oportunitat d’acostar-nos a l’Ajuntament i formalitzar les nostres queixes. Si més no, hi ha regidors que obren les portes del seu despatx per escoltar a la gent que ho sol·liciti. Incívics de Sant Cugat, no us han ensenyat a respectar el que és de tots? Com a santcugatenc no m’agrada veure les parets pintades amb expressions tan “fantàstiques” com “gora-alka ETA” a l’estació de Valldoreix, o “Socialisme” signat per les JERC, o “Llibertad anarquistes detingudes” (al menys, tingueu la decència d’escriure sense faltes d’ortografia), o “12-O res a celebrar” signat per Arran.

Dóna la casualitat (o no) que les pintades corresponen a grups d’un espectre ideològic determinat…