Tinc gairebé 50 anys i m´agrada veure com ha anat evolucionant la societat, tant per bé o per mal. Ara a la mínima sortim al carrer a exigir que es compleixin els nostres drets i ho fem amb serietat i amb molt soroll, tant es així que ningú no “es talla ni un pèl” quan es tracta de fer prevaler els seus drets a cop d´olla.
Empenyem als nostres escolars a manifestar-se al carrer, les universitats estan monopolitzades per petits grupuscles radicalment polititzats que sembla que s´han oblidat de que són allà per formar-se i aprendre i que sacsegen les seves opinions amb molta força, els treballadors, molt cansats, es queixen de la precarietat en la què treballen i del miserable que és el seu sou. A l´únic grup social que no he vist ni sentit al carrer es al de la tercera edat, als nostres majors, i em refereixo al fet que, encara que sí han participat en moltes manifestacions donant suport als seus éssers estimats mai els he vist organitzats per exigir res a ningú. I per a mi i és només la meva opinió, potser són els que més dret tindrien a fer xivarri.
Així que estem molt pendents dels nostres drets, ens els han repetit una i un altre vegada des de tots els colors polítics, ens han dit i cantat que la Constitució ens empara i encara que ningú l´hagi llegit de cap a cua, tots la tenim molt present per citar-la quant veiem atacats o minvats els nostres drets, fins aquells que la volen destruir la enarboren com a garantia del nostre estat del benestar.
I ara els vaig a donar un disgust, l´estat no és el pare omnipresent i omnipotent de la nostre societat, ho sento però aquesta és la realitat, ni la Constitució és la Banya de l´abundància i els polítics no tenen que solucionar tots els nostres problemes i desgraciadament tampoc existeix el “ratoncito Pérez”.
A partir de aquí és el moment de seguir reconstruint la realitat actual i parlar de les nostres Obligacions. On són? On s´han quedat? Perquè ningú ens parla d´elles o perquè ens les amaguen? Les Obligacions del ciutadà cap al seu país són tan importants com el drets inqüestionables del ciutadà enfront de l´estat.
Però sembla que aquí no és així, en aquest país, dieu-li Catalunya o Espanya, tant me fa d´on et creguis que ets, les Obligacions són d´altres. O potser ningú ens ha dit quines són per poder reclamar-les amb tant fervor com exigim els nostres drets. O si estàvem assabentats ens hem anat oblidant d´elles en el fragor de la lluita diària i alliçonats per una classe política a la qual li resulta més fàcil de manejar una societat infantil disposada a creure que l´estat proveirà sense donar res a canvi.
I si tot plegat no és tan profund i només estem una mica despistats?
Hem de ser una societat madura i hem de saber que les Obligacions envers l´estat, que som nosaltres i no un ens estrany, són tan pròpies com ho són els nostres drets. I si no que els preguntin als nostres avis que gràcies a que van complir amb les seves Obligacions podem ara gaudir plenament del nostres Drets.
Sóc una ciutadana anònima i per aquestes raons i unes quantes més m´he decidit a fer un pas endavant i afiliar-me a un partit polític. He escollit a Ciutadans perquè és l’únic partit que em parla amb maduresa malgrat la seva joventut, que ens tracta com als adults que som i que predica amb l´exemple tal com em van educar els meus pares.
I per que les paraules se les emporta el vent i el fets queden arrelats i no han de ser peribles.
A més la humilitat i la honestedat que demostren des de Ciutadans són unes virtuts que haurien de ser també Obligacions per a tota la classe política.
Susanna Casta és afiliada de C’s Sant Cugat