Ahir, després d’una setmana dura de feina a l’empresa i del típic afterwork londinenc vaig arribar a casa i vaig pensar que just en una setmana estaria volant cap a Barcelona, on m’escapo de tant en quant per estar amb els meus, gaudir del bon temps i d’un bon menjar com déu mana. Tot i així també vaig pensar, que no seria com qualsevol altre cap de setmana , sinó que aquest cop també hi vaig especialment amb una altra intenció; votar!
Com a tota societat democràtica, a Catalunya es vota, però aquestes eleccions no són unes eleccions qualsevol, són un dels majors reptes que em tingut com a catalans i com a espanyols, i tot i alguns volen donar a entendre que són un referèndum, un plebiscit o un producte similar, realment són una oportunitat única per demostrar el que és important per a la societat catalana i el que realment volem pel nostre futur.
Els independentistes han omplert els carrers el dia de la diada els últims anys i han fet soroll, molt soroll. Tot i així, no qui més soroll fa es qui més raó té o qui té la majoria ja que això es demostra a les urnes. De fet, estant a l’estranger quan m’han preguntat sobre Espanya, molt rarament ho han fet sobre la possible independència de Catalunya sinó que m’han preguntat sobre la situació econòmica i l’atur. Cal dir que des de l’estranger el procés independentista (qui el coneix) el veu amb escepticisme , com a allò que significaria un retrocés per a Catalunya, ja que sortir de la Unió Europea (com han reafirmat de manera contundent diversos líders de diverses institucions europees) seria sens dubte un gran entrebanc i significaria posar encara més fre a la recuperació econòmica i a la competitivitat de Catalunya. De la mateixa manera que a l’estranger es veu així, opino que per als catalans, surtin o no a cridar al carrer, també es majoritari el desig de recuperació econòmica i d’estabilitat, més enllà de somnis i/o sentiments identitaris.
Sóc d’aquell grup nombrós de catalans que ha viscut temporades a Madrid i de la mateixa manera que al tornar a Barcelona em feia il·lusió i em reconfortava escoltar la gent parlar en català, ara quan torno de Londres, em fa sentir com a casa veure el cartell d’Arribades/Llegadas de l’aeroport. Sóc d’aquells catalans que llegeix el diari i al cap de 5 minuts no se’n recorda si ha llegit la noticia en català o castellà. D’aquells catalans que veu el debat electoral de 8Tv i se n’adona que la societat catalana no està dividida, si no que és molt diversa i que així em conviscut molt bé fins fa ben poc, quan uns quants van voler fer decidir als uns entre una banda o l’altre. Crec que hem de tornar a la Catalunya del debat, a la Catalunya negociadora, pragmàtica i comerciant, que jugava un paper clau a Espanya, en comptes de donar-ho tot per perdut i tirar-se a la piscina sense saber si hi ha aigua o no.
El catalans hem de ser gent madura i adulta aquest pròxim cap de setmana, ja que tenim la oportunitat de vetllar pel futur que li convé a Catalunya i això comporta responsabilitats. Així doncs, si us plau, aquest pròxim cap de setmana no ens deixem emportar per les emocions, per promeses impossibles i siguem racionals i seriosos.
Personalment, preferiria en el futur tornar a Londres desprès d’haver-me pres un bon entrepà de pa amb tomàquet i jamón serrano sense tenir que posar segell d’entrada al passaport a l’arribar a l’aeroport i nomes tenir que ensenyar el DNI on posa que el meu nom i que mi nombre és Álvaro.
Álvaro Llueca és membre de l’Agrupació de Joves a Sant Cugat